NATÀLIA LLACER, POTRIERA DE "CATEGORIA"

"Hui, en passar per davant de la prestageria de les llepolies que hi ha al supermercat ”Plus”, a Bergschenhoek, poble holandés on treballe des de fa catorze anys, i on solc fer la compra diària, he vist que venien borsetes de regalíssia “de palo”. M'ha semblat xocant que els xiquets d’aquest país, en plena era digital, continuen mastegant aquell tros de pal eixut que jo també mastegava quan era xicoteta. Això m’ha fet recordar el porrat de Sant Blai i a Jesús Llàcer Garcia, “El Sagal” o “El Calciner”, qui davant de tots aquests noms, cognoms i sobrenoms, va ser molt més per a mi, perquè va ser el meu iaio"

És Natàlia Llacer Sala, de Potries per part de pare i uelo. Entrant en la setmana del porrat de Sant Blai, dates entranyables pels potriers, hem parlat amb ella, en la distància que internet acurta, ella hi és a Holanda.
"Al meu germà i a mi, en arribar el Porrat, el meu uelo sempre ens comprava canya de sucre (…quina delícia!), purets de Brea i regalíssia “de palo”. El que més il.lusió ens feia era quan ens ficava a la butxaca un muntonet de fitxes o “vales”, com se’ls anomenava, per poder pujar debades a les diferents atraccions que venien al Porrat. Durant aquells dies, Potries estava de gom a gom. Recorde la humitat de l’ambient mesclada amb els olors a bunyols i a cotó-en-pèl de sucre. El meu iaio, va ser durant tota una època el senyor encarregat del “reparto” dels llocs públics que l’Ajuntament oferia per al Porrat, i aleshores coneixia als propietaris de les atraccions. Els firers, a cada any, li regalaven al “Sagal” unes quantes fitxes, que ell les guardava amb goig, pensant en nosaltres. Amb el pas dels anys, i a mesura que ma “güelo” Jesús es va anar fent més major, i nosaltres més grans, i les parades de la Fira anaven sent heretades pels descendents dels firers, aquelles fitxes que ens caïen del cel com la pluja, començaren a escassejar alhora que el meu germà i jo, d’una forma natural, anàvem perdent l’interés per elles.

Natàlia recorda sa uelo amb carinyo, però qui era eixe home?, quin paper tenia al porrat? Albert Vàzquez, al informe BIC sobre el Sant Blai de Potries il·lustra i ho descriu:

"...ens apareixen uns personatges relacionats amb l’organització del porrat, aquesta darrera responsabilitat li pertocava a l’Ajuntament. Encara que sembla són els encarregats de la neteja del poble durant la festa, que ho eren, representen molt més dins l’organització. Primer hem de tindre en compte que l’Ajuntament estava obligat per llei a regular, inspeccionar i cobrar els llocs de venda pública al poble, i per aquesta raó cada dos o tres anys, es subhastava públicament la gestió d’ aquest impost o arbitri, per que un particular se’n fera càrrec. Per tant, la persona que s’adjudicava l’arrendament de l’arbitri municipal dels llocs públics de venda, tenia l’obligació d’organitzar la distribució i cobrament dels llocs públics de venda durant el porrat, que es conegut amb el nom de “el reparto”. 
A l’esquerra de les imatges es troba (Jesús Llacer Garcia, “Jesús el Sagal o el calçiner”),que va ser durant una època l’arrendador d’aquest arbitri, i per tant l’encarregat del “reparto” del porrat
(ens apareix per primera vegada en el període 1955-1957, i des del 59 fins el 63). Al seu costat, i en mig, ens trobem a Jose Bataller Morant, que va ser l’algutzir municipal durant més de vint anys. I l’home la dreta pot ser Cresencio Peiró 
Imatge, amb els tres personatges abans comentats de nou a la plaça, i una caseta de tir al fons. Sabem pels expedients del arrendament de l’impost de venda pública, que fins l’any 1949 no es regula la tarifa que afecta a les atraccions de fira, com les barques, cavallets o les tómboles. A la fotografia superior, de principis dels 70, ens tornem a trobar amb els tres personatges, en companyia d’un grup de dones abillades per fer els bunyols de carabassa i vendre’ls tot just a la mateixa plaça. 

Eixe era el uelo de Natàlia Llacer, ara comprenem millor... com va passar als nets l'estima pel porrat... i les fitxes de la fira. Natàlia, però te altres records del poble, d'eixos pocs anys que va viure a Potries.

"...són les passejades sota el sol de l’hivern, al llarg dels caminals de tarongers, amb ma mare i les meues iaies; és el parvulari; el rejolar; el carrer de Dalt; la caseta; el rebost de la iaia; ca Loretín; ca Pepica; el bar de Piris; el Casino, on el iaio ens comprava gelats; el cotxe de línia; Mari Irene, la de les llavadores; Satur, la de la carnisseria; Don Bernabé, el metge; Paula, la filla d'Encarna de la farmacia; el tio “Cosé Maria” i la tia Maria, alguns dels germans que recorde del iaio Jesús; les festes del carrer Sant Salvador, on ma mare hi va acudir la vespra d’abans que jo arribara al món; la “tia” Encarnació, qui en veritat era la veïna d’enfront de ca la iaia; els peixets de colors que il.luminàven el cel durant les festes del Crist, i que el meu germà i jo contemplàvem bocabadats, asseguts en cadiretes de bova, a la vora del meu iaio; les pujades a l’ermita flanquejades per les colpidores imatges del calvari, les fotografies antigues, protegides sota un cristall, a la tauleta de nit de la iaia; els dinars de Nadal amb el tio Jesús i la tia Pilar; el color rogenc de la rajola; i el meu primer aniversari, moment imprès en aquesta fotografia de fa quaranta anys, junt a Jesús Llàcer García, “El Sagal”, “El Calciner” i, al capdavall, el meu iaio.

Sols cinc anys va viure a Potries, quans fa que no ha vingut al poble? Viu a Holanda...els records, son tan clars, tan descriptius, tan emocionants...Els arrels de la família, el uelo, Sant Blai, festes, persones i llocs...Enguany viurà aquestes dates de finals de gener, principis de febrer, amb més atenció i sentiment, entrant al face de l'Ajuntament i d'Amics de Potries, i buscant regalissia i canya de sucre al super o tendes d'Holanda i de segur que tota aquesta història li la conta a la seu filleta. 

Natàlia: ets una potriera "de categoria internacional"