30 de setembre de 2017

LA LLEGENDA DEL MOCADORET.



Al BIM "La veu de Potries" de maig de 2002, trobem el seguent:


"La llegenda transcorre a Potries cap a l'any 1860. Hui en dia, encara es conserva el mocador amb el senyal fet per la ma cremada. Maria Dolors Peiró transcriu la història que li va contar Maria Mascarell, descendent dels protagonistes de la llegenda i propietària del mocador."


"A mi em diuen Maria Mascarell Cigalat i vaig nàixer el 4 de març de 1899. Done fe del succeït que em varen contar els meus pares i que el mocador marcat és vertader i  és el que està en les meus mans.
Mon pare Emili Mascarell Almunia, era família de quatre germans: Tomàs, Andreu, Vicent i Emili i de cinc germanes: Encarnació, Dolors, Francisca, Rosa i Isabel. Els meus avis es deien Antoni Mascarell i Dolors Almunia.

Tota la família vivia a la Casa Alfàs, a l'altra part del riu. Tomàs, el germà major, venint el temps d'anar a servir al Rei, va ser enviat a Cuba. Allí no es va oblidar de tots els costums adquirits a la Casa Alfàs com criar gallines i conills, plantar blat i dacsa i ho contava en les cartes que escrivia. Tomàs es va deixar ací una cosina germana que volia molt. Era cosina germana també de Mercedes Gea, la mestra.
Al cap dels anys d'estar a Cuba  i a punt de llicenciar-se, el pobre Tomàs es va morir. Per aquells temps,a la cosina germana que vivia a la Casa Alfàs, començà a eixir-li una ombra que sempre li anava per davant. La xica a prendre-li por i li ho contà a sa mare, que li aconsellà que no li ho diguera a ningú. La xicona, però, li ho va contar al senyor rector que li recomanà plantar cara a l'ombra i preguntar-li: 
"De part de Deu, què eres i què vols?"

Un dia es va posar el mocador al coll i la post al cap per a portar la pasterada a coure al forn.En tornar amb el pa cuit, al passar el riu, la post no li pesava tant, se li envolava i es va posar ven terra. En tot el riu no hi havia ningú, ni res es menejava. Traient forces de no sabia on, li va dir a l'ombra que l'envoltava:
"De part de Déu, dis-me què cosa eres i què vols?" 
Aleshores va sentir la veu del seu cosí-germà Tomàs, clara i neta:
"Soc Tomàs, no t'espantes. Vull que faces dos coses per mi per a que jo puga descansar en la pau de Déu. Dis-li a mon pare que em perdone pel quintal de pansa que li vaig furtar i vendre en Almoines per a comprar-me un barret per anar a servir, perquè el que tenia ja estava vell També vull que diguen una missa al Cristo de l'Amparo d'Ador, ho vaig prometre una vegada que vaig estar a punt d'ofegar-me"
La xicona li va demanar una senyal per a ser creguda davant la gent i en aquell moment va sentir una palmada a l'esquena i al mocador que portava quedà marcada una ma, com si li l'hagueren cremat.

La xica va contar tot el succeït i la història es va escampar per tot el poble, que va anar a la missa d'Ador. Quan alçaven a Déu, la xica va notar com si li tocaren l'esquena, però ningú li havia fet cap senyal, en girar-se cap a l'altar, va veure el seu cosí.
"És Tomàs, és ell i que bonic està!
Li feia senyals amb la mà i quan ella va anar a tocar-lo, va caure desmaiada en l'altar. Des de aleshores, ja mai es va sentir res més del seu cosí i tots van saber que estava al cel."

4 de juny de 2017

MOLÍ CANYAR, A L' ENTRADA DE POTRIES.

La cançó diu: "Molí Canyar, carretera Villalonga...". Quan arribem a Potries, el primer que vegem, després de l'ermita, és el Molí Canyar. Per a entrar, però, tenim que fer una volteta. El restaurant de Potries s'ha convertit des de 1997 en un referent d'aquest tipus d'establiments "BBC". Tots els dissabtes i diumenges podem escoltar traques i músiques, senyal de Bodes, Batejos i Comunions. Gràcies a la iniciativa del "cabut" José Escrivà Monzó, aquest edifici emblemàtic de Potries, s'ha pogut salvar del pas del temps.






EL MOLÍ DE GASPAR AYNAT.
El Molí Canyar va ser construït al segle XV, fa uns 600 anys.(A l'Arxiu de Gandia hi ha un document de 1511 on ja es parla d'aquest edifici).  Era un molí fariner, que utilitzava l'aigua de la Sèquia comuna d'Oliva, que surt pocs metres abans del repartidor Casa Clara. Al voltant de 1920, s'enderroca  i es construeix un nou edifici per espellofar i blanquejar l'arròs. Posteriorment es farà una nau per a fabricar gel. I en aparèixer les neveres, doncs...
PEP ESCRIVÀ, L'AMO DEL MOLÍ.
La compra, bona restauració i millor gestió com a restaurant de festes familiars i de grups fa de José Escrivà Monzó un personatge important al nostre poble. Que sapigam, l'ùnic reconeiximent va vindre de nosaltres, Premi Pot de Potries 2002. I mira que fa poble!
Al BIM, "La Veu de Potries" de maig de 2003 li dediquen al Molí  un reportatge a dos pàgines, amb motiu dels cinc anys del seu funcionament i li fan estes preguntes a José Escrivà:
-Com sorgeix la idea d'adquerir i rehabilitar el Molí Canyar?
Nosaltres teníem en el cap la idea d'obrir un restaurant en un lloc d'estes caracteristiques. Farà 10 anys visitarem el Molí però ens paregué que estava massa deteriorat. Dos anys després ens va entrar la inspiració i la meua dona i jo tornarem. No estava tan malament i, en una decisió molt valenta ens decidirem a comprar. Quan començarem la rehabilitació comprovarem que el Molí estava en millors condicions i vam poder conservar prous coses, com les bigues de fusta, la maquinaria. La rehabilitació va costar dos anys de moltissim treball i diners i finalment l'11 d'abril de 1997 obrirem.
-Com varen ser el inici?
Molts positiu, massa bon, no podíem atendre tota la gent que venia, els client feien cua. Això ens va ajudar a recuperar la gran inversió que férem. Hem anat creixent i innagurant nous salons per a poder respondre a la gran demanda.
-Quins són els principals clients?
Moltissimes bodes, batejos, comunions i altres de menú del dia. Al cap de l'any passen pel Molí Canyar més de 50.000 persones.
-Estàs satisfet amb haver vingut a Potries?
Jo soc de La Font. La gent de Potries és molt bona, molt familiar i acollidora; Potries és ja el meu poble

30 d’abril de 2017

JOSÉ SERQUERA, ALCALDE DE POTRIES.

Abril, la Pasqua, Sant Vicent...i el 14, dia que recordem amb tristeça, un episodi de la nostra història recent. Vicent Garcia Grimalt, de Potries, mort al camp nazi de Gussen. José Serquera Antolí, afusellat a Paterna.

JOSÉ SERQUERA ANTOLÍ, ALCALDE DE POTRIES.
Cementeri de Paterna.
Nascut a Potries, va ocupar l'Alcaldia entre 1936 i 1939, durant la Guerra Civil. Va accedir a l'Alcaldia el 26 de febrer de 1936. Durant el seu mandat, l'Ajuntament continuà gestionant els projectes de construcció d'unes escoles noves i un cementeri. Estos projectes es posaren en marxa amb l'arribada de la República, però la Guerra impedí que es pogueren portar a terme. Durant el seu període a l'Alcaldia, es va prendre la iniciativa de dotar a Potries d'una xarxa d'aigua potable.

José Serquera va ser Alcalde fins abril de 1939. En acabar-se la guerra va patir la repressió dels guanyadors i va ser afusellat en Paterna el 24 de juliol de 1940, als 50 anys d'edat. Allí tenim una gran làpida amb el seu nom.(foto)
Aquest home va ser víctima per ser l'Alcalde, una persona amb voluntat de fer poble, que li va pillar un mal moment i segurament les enveges de males persones. Fins i tot l'alguatzil del poble el van tancar a la presó. Quin mal farien?

Amb l'arribada de la democràcia, el primer Alcalde, José Aznar, va fer una proposta de carrers en la que figurava la retolació amb el non de "Alcalde José Serquera" i que no va prosperar per reticències i temors, fins i tot internes de l'equip de govern.

A Gandia, en abril de 2002, es va organitzar un homenatge a les víctimes de la República, on l'Alcaldessa de Gandia i la Presidenta de la Mancomunitat, Pepa Frau i Pepa Chesa, donaren una medalla a la filla de José Srequera, Concha. (foto).

Va següent hora de reparar la memòria d'aquestes persones, que no essent "agitadors marxistes", ni "líders revolucionaris" sinó persones molts humils, de la classe dominada, trobaren un mal destí.
Concha, la filla de José Serquera.

No es tracta d'obrir ferides, encara que sí algun dia li pega a algun "historiador" per buscar qui va denunciar o no protegir eixes persones, podríem passar de la por i la vergonya dels vençuts a assenyalar aquells que inhumanament i per interessos de classe eliminaren i reprimiren persones i famílies de Potries, les quals porten encara eixe estigma.

La democràcia i partits de l'esquerra, han estat respectuosos amb les víctimes dels guanyadors de la guerra, ara es tractaria de tenir un tracte reciproc.
Abril serà del tot festiu quan el dia 14 pugues vorer un rotul a l'Ajuntament o un carrer del poble amb els noms de Vicente Garcia Grimalt i José Serquera Antoli. Ells també els agradaria gaudir de la llibertat, de les festes de Pasqua i Sant Vicent.
(hem tret dades i foto del BIM "La veu de Potries" de maig de 2002)

18 de març de 2017

EL MOTOR DEL CRIST.

"El Pou del Crist de l'Agonia abastix d'aigua de reg a bona part de Potries. La seua construcció va ser iniciativa de l'empresari local Vicent Febrer"
Aquestos titulars encapçalaven la pàgina d'història local de "La Veu de Potries", editat per l'Ajuntament de Potries (gener de 2002) Amb la col·laboració del aleshores Alcalde Pep Aznar, resulta l'article que us transcrivim.
   <Des de mitjans dels anys 80, el suministrament d'aigua de reg a Potries es fa, en bona part, a través del Pou del Crist de l'Agonia. En la construcció d'este pou, va ser peça clau la personalitat de Vicent Febrer, un dels socis fundadors de l'empresa Electroquímica del Serpis.
   Al segle XIX, Potries s'abastia d'aigua de la Séquia del Rebollet. Els veïns del poble bevien i regaven amb eixa aigua, encara que existien i continuen existint pous privats. Únicament hi havien dos pous públics. Un d'ells es trobava a la plaça. En ell bevien els animals quan eixien i tornaven del camp. L'altre pou estava al costat de l'Ajuntament i els veïns del poble treien d'ell l'aigua que necessitaven per a beure.
   A l'época de la II República, comença a plantejar-se la possibilitat de portar aigua potable a Potries, a través de xicotetes fonts pels carrers. Comencen els projectes i, finalment, es construïx un pou encarat a Vilallonga i que encara hui existix. Segons anaren conectanse noves cases a este pou, es comprovà que no tenia capacitat suficient. Per tant, l'Ajuntament decideix comprar accions d'un pou de Vilallonga i contruix un altre dipòsit, que hui continua en funcionament.
   Respecte a l'aigua de reg, la Séquia del Rebollet aprofitava per a regar l'horta. A partir dels anys 50 comencen a desapareixer els cultius de secà, com oliveres i ametlers i s'introduixen els tarongers. A leshoress hi havia un pou, el Motor de Panera que abastia d'aigua de reg, però com no hi havia cap administració que s'ocupara del manteniment d'este pou, progressivament anà deterioranse. Així doncs, als anys 80 es va patir una forta sequera. Calia regar molt però, com la tuberia estava foradada es perdia la major part de l'aigua. 
   Segons explica l'alcalde Pep Aznar "la gent va patir molt esta falta d'aigua, però no sorgia cap iniciativa per a solucionar-ho. És va donar el cas que Vicent Febrer, que ja estava jubilat i solia passejar pel poble, li va preguntar al seu amic Agustí Fuster que faria pel poble si li tocara la loteria. Agustí li va contestar que un pou. Vicent li va dir que per a fer un pou no calia que li tocara la loteria. Que si ell, (Agustí), que era de Potries, buscava socis, ell es comprometia a organitzar-ho tot i construir un pou a Potries. Al principi va ser difícil trobar socis, perquè la gent no els feia cas, pensaven que dos persones tan majors no podrien fer res. No obstant, com hi havia molta necessitat d'un pou, al final la gent s'involucrà i els saurins començaren a buscar aigua. Després de molts problemes, perquè la gent no volia vendre els terrenys, van aconseguir comprar les terres, van fer la perforació i va aparèixer l'aigua. Varen construir les tuberies i tota la infraextructura necessaria per a fer arribar l'aigua de reg al poble. Posteriorment, en eixa mateixa zona s'han fet més perforacions i s'ha pogut traure aigua per abastir tot el terme."
   D'esta manera, podem comprovar com la iniciativa de construir un pou, tan necessari en aquells dies, va ser de Vicent Febrer que, a més, no era part interessada, ja que no tenia terres que regar. Segons comenta l'Alcalde Pep Aznar, "Vicent Febrer era una persona molt activa, amb ganes de fer coses per Potries. Ell va promoure la creació d'una cooperativa de vivendes, que va ser molt útil per als matrimonis joves. També l'abastiment d'aigua a l'Ermita i, en definitiva, va ser un empresari modèlic. Per desgràcia, uns mesos abans de l'innaguració del Pou del Crist, Vicent Febrer va faltar i la innaguració en juliol de 1984, es va convertir en un autèntic homenatge a Vicent Febrer">
   Aquesta és l'història del pou del motor del Crist, rescatada d'un butlletí de l'Ajuntament de 2002. Pel camí de la Pedrera, buscant la pinà de Bolo, allí podem trobar el motor. Una pregunta i un desig: "Que faries pel teu poble si et tocara la loteria?" i "tornar al poble el que aquest t'ha donat". Recordant també Agustí Fuster, "camarada!" 

4 de febrer de 2017

NATÀLIA I JOAN, EL CARTELL DEL PORRAT.

"Impossible parlar de Potries, de l'argilenca i antiga Poteries, sense esmentar el tradicional i popularissim Porrat de Sant Blai del 3 de febrer..."

Joan Pellicer al seu llibre o viatge pel riu Serpis "De la Mariola a la mar". En anteriors articles ja comentarem les descripcions que fa el malaurat etnobotanic saforenc sobre el nostre poble. En aquestes dates del porrat de Sant  Blai, volem recordar amb ell eixes sensacions quan venia al Porrat.




"...i evocar tot el seu elemental festival de colors i lluors, d'olors i sabors a margalló, ametla, dàtil, torrons, poma ensucrada o torrat, de crits, trons, xiulits i campanades amb fum d'encens i de pólvora, i la pujada obligada per l'empedrada i empinada costera de vetusts xiprers de l'ermita i aquelles caminadores i blanques espardenyes de cànem més fi que estrenàvem a gratcient per als camins i els carrers de llum i alegria d'aquell dia de fira i festa que ens arribava sempre regalat enmig de la setmana i de l'hivern"

Com si l'escoltarem...Pellicer nomena productes ensucrats de la fira i porrat: dàtils, pomes, torrons. A l'entrevista amb la potriera Natàlia Llacer, recordàvem altres dolços: el cotó-en-pel, els bunyols i la canya de sucre. La canya que enguany és tema i exposició al nostre porrat. Ja tenim el cartell, catàleg de dolços que fan del porrat de Potries, el més dolç i amb més canya de la Safor.   

29 de gener de 2017

NATÀLIA LLACER, POTRIERA DE "CATEGORIA"

"Hui, en passar per davant de la prestageria de les llepolies que hi ha al supermercat ”Plus”, a Bergschenhoek, poble holandés on treballe des de fa catorze anys, i on solc fer la compra diària, he vist que venien borsetes de regalíssia “de palo”. M'ha semblat xocant que els xiquets d’aquest país, en plena era digital, continuen mastegant aquell tros de pal eixut que jo també mastegava quan era xicoteta. Això m’ha fet recordar el porrat de Sant Blai i a Jesús Llàcer Garcia, “El Sagal” o “El Calciner”, qui davant de tots aquests noms, cognoms i sobrenoms, va ser molt més per a mi, perquè va ser el meu iaio"


És Natàlia Llacer Sala, de Potries per part de pare i uelo. Entrant en la setmana del porrat de Sant Blai, dates entranyables pels potriers, hem parlat amb ella, en la distància que internet acurta, ella hi és a Holanda.
"Al meu germà i a mi, en arribar el Porrat, el meu uelo sempre ens comprava canya de sucre (…quina delícia!), purets de Brea i regalíssia “de palo”. El que més il.lusió ens feia era quan ens ficava a la butxaca un muntonet de fitxes o “vales”, com se’ls anomenava, per poder pujar debades a les diferents atraccions que venien al Porrat. Durant aquells dies, Potries estava de gom a gom. Recorde la humitat de l’ambient mesclada amb els olors a bunyols i a cotó-en-pèl de sucre. El meu iaio, va ser durant tota una època el senyor encarregat del “reparto” dels llocs públics que l’Ajuntament oferia per al Porrat, i aleshores coneixia als propietaris de les atraccions. Els firers, a cada any, li regalaven al “Sagal” unes quantes fitxes, que ell les guardava amb goig, pensant en nosaltres. Amb el pas dels anys, i a mesura que ma “güelo” Jesús es va anar fent més major, i nosaltres més grans, i les parades de la Fira anaven sent heretades pels descendents dels firers, aquelles fitxes que ens caïen del cel com la pluja, començaren a escassejar alhora que el meu germà i jo, d’una forma natural, anàvem perdent l’interés per elles.


Natàlia recorda sa uelo amb carinyo, però qui era eixe home?, quin paper tenia al porrat? Albert Vàzquez, al informe BIC sobre el Sant Blai de Potries il·lustra i ho descriu:
"...ens apareixen uns personatges relacionats amb l’organització del porrat, aquesta darrera responsabilitat li pertocava a l’Ajuntament. Encara que sembla són els encarregats de la neteja del poble durant la festa, que ho eren, representen molt més dins l’organització. Primer hem de tindre en compte que l’Ajuntament estava obligat per llei a regular, inspeccionar i cobrar els llocs de venda pública al poble, i per aquesta raó cada dos o tres anys, es subhastava públicament la gestió d’ aquest impost o arbitri, per que un particular se’n fera càrrec. Per tant, la persona que s’adjudicava l’arrendament de l’arbitri municipal dels llocs públics de venda, tenia l’obligació d’organitzar la distribució i cobrament dels llocs públics de venda durant el porrat, que es conegut amb el nom de “el reparto”. 
A l’esquerra de les imatges es troba (Jesús Llacer Garcia, “Jesús el Sagal o el calçiner”),que va ser durant una època l’arrendador d’aquest arbitri, i per tant l’encarregat del “reparto” del porrat
(ens apareix per primera vegada en el període 1955-1957, i des del 59 fins el 63). Al seu costat, i en mig, ens trobem a Jose Bataller Morant, que va ser l’algutzir municipal durant més de vint anys. I l’home la dreta pot ser Cresencio Peiró 
Imatge, amb els tres personatges abans comentats de nou a la plaça, i una caseta de tir al fons. Sabem pels expedients del arrendament de l’impost de venda pública, que fins l’any 1949 no es regula la tarifa que afecta a les atraccions de fira, com les barques, cavallets o les tómboles. A la fotografia superior, de principis dels 70, ens tornem a trobar amb els tres personatges, en companyia d’un grup de dones abillades per fer els bunyols de carabassa i vendre’ls tot just a la mateixa plaça. 

Eixe era el uelo de Natàlia Llacer, ara comprenem millor... com va passar als nets l'estima pel porrat... i les fitxes de la fira. Natàlia, però te altres records del poble, d'eixos pocs anys que va viure a Potries.
"...són les passejades sota el sol de l’hivern, al llarg dels caminals de tarongers, amb ma mare i les meues iaies; és el parvulari; el rejolar; el carrer de Dalt; la caseta; el rebost de la iaia; ca Loretín; ca Pepica; el bar de Piris; el Casino, on el iaio ens comprava gelats; el cotxe de línia; Mari Irene, la de les llavadores; Satur, la de la carnisseria; Don Bernabé, el metge; Paula, la filla d'Encarna de la farmacia; el tio “Cosé Maria” i la tia Maria, alguns dels germans que recorde del iaio Jesús; les festes del carrer Sant Salvador, on ma mare hi va acudir la vespra d’abans que jo arribara al món; la “tia” Encarnació, qui en veritat era la veïna d’enfront de ca la iaia; els peixets de colors que il.luminàven el cel durant les festes del Crist, i que el meu germà i jo contemplàvem bocabadats, asseguts en cadiretes de bova, a la vora del meu iaio; les pujades a l’ermita flanquejades per les colpidores imatges del calvari, les fotografies antigues, protegides sota un cristall, a la tauleta de nit de la iaia; els dinars de Nadal amb el tio Jesús i la tia Pilar; el color rogenc de la rajola; i el meu primer aniversari, moment imprès en aquesta fotografia de fa quaranta anys, junt a Jesús Llàcer García, “El Sagal”, “El Calciner” i, al capdavall, el meu iaio.

Sols cinc anys va viure a Potries, quans fa que no ha vingut al poble? Viu a Holanda...els records, son tan clars, tan descriptius, tan emocionants...Els arrels de la família, el uelo, Sant Blai, festes, persones i llocs...Enguany viurà aquestes dates de finals de gener, principis de febrer, amb més atenció i sentiment, entrant al face de l'Ajuntament i d'Amics de Potries, i buscant regalissia i canya de sucre al super o tendes d'Holanda i de segur que tota aquesta història li la conta a la seu filleta. 
Natàlia: ets una potriera "de categoria internacional"