2 de desembre de 2017

GOODNIGHT!, MARIA FUSTER SEGUÍ I SPENCER.

Després de molts "m'agrada", un dia comenta al Facebook: "...mon pare era de Potries". Ens posem en contacte, li preguntem:  "Fuster i Seguí, de la Safor i la Marina...Spencer?" "Mon pare era de Potries i Spencer és el cognom del meu marit, que és anglés" Ja tenim una altra cassolera/ filla de... pel mon. 
Maria Fuster (carpenter) que diria el seu germà , va néixer a Gandia, filla d'un potrier i una llobera de Vilallonga. Els seus records de Potries són molt forts i se sab tot el tronc familiar:

"Yo nací en Gandia, no he vivido en Potries, pero mi infancia transcurrió entre Gandia, Potries y Villalonga. Mi papá era de Potries y mi mamá de Villalonga.
Mis yayos paternos eran de Potries y se llamaban Antonio Fuster Llopis y Carmen Olaso Canet.
Pasábamos muchas temporadas en Potries con todos nuestros primos. A mí me encantaba ir a Potries y ver a la familia , las hermanas de mi abuela vivían allí, una se llamaba Rosa y vivía según entras en Potries y vas a subir hacia la plaza, en una de esas casa en la esquina. Su hija Rosita vive aún en esa casa.
Mis otras tías abuelas, Amparito y Pepa vivían en la Calle San Salvador, la de veces que he dormido allí, porque eran solteras y tenían una casa muy grande.
Cuando era jovencita, iba siempre a las fiestas, vaya pasada, me lo pasaba pipa, y ni te cuento las Cordás, , me encantaba coger los  cohetes, con mi mono y gorra.
Me encantaba ir por Navidad, pues hacían unos pastelitos que estaban para morirse. Y claro, como no , para ir a recoger nuestras estrenas, una tradición muy valenciana." 

Maria, fa una trentena d'anys que viu i treballa al sud d' Anglaterra, a Torquay, al costat del mar.Torna per vacances i manté les seus amistats d'ací. s'emociona quan recorda son pare, (Antoni Fuster Olaso) Hem parlat amb persones de Potries, que el recorden : "Era nebot del tio Agustí Fuster, vivia al carrer Bohamit, em vaig assabentar de la seua mort...)
"Mi papá trabajaba de joven en Banesto después de casarse, y más tarde se hizo constructor, hasta que se retiró. Tenía , bueno aún tiene porque aún viven, 2 hermanas, Paquita y Carmencita.
Ellas también  se fueron a vivir a Gandia por circunstancias de la vida, trabajo, matrimonio, etc.
Nuestra familia era bastante grande, en esos tiempos todo el mundo tenia muchos hijos.
Da la casualidad que mi abuelo paterno era uno de muchos y el más joven, y una de sus hermanas era mi bisabuela materna, como lo ves?
Así es que mi papá y mi abuelita materna eran primos hermanos, 
Varios años más tarde mi papá se casó con la hija mayor de mi abuelita, o sea su sobrina segunda. O sea mi madre.
Por parte de mi abuela paterna, Carmen Olaso y su hermana Rosa , estaban también casadas con familia, mi abuela con mi abuelo Antonio, y su hermana Rosa con un tío de mi abuelo.
Vaya complicación, de pequeños no entendíamos todo esto, pero ahora sí."

Amics de Potries, se sent útil, després d'aquest contacte, retrobant records i familia, donant un ejemple més del que signifiquen les arrels del poble, malgrat els anys i la distància.
"Hoy he hablado con mi prima, pues su madre, mi tía Paquita aún tiene buena memoria y le hacía preguntas de la familia, y me lo estaba contando todo."
"Para mí Potries ha sido y será parte de mi vida hasta el día que me falte el aliento"

Maria Fuster i Seguí i Spencer: que ets molt bona potriera, com ton pare Antonio Fuster. Que bona nit, GOODNIGHT! . Malgrat tot, estem junts, tu no "EXIT" de nosaltres, de Potries i la Safor. I ens saludarem en persona, a l'estiu.

29 d’octubre de 2017

GUILLERMO, L'ESCOCÉS.

UN "MACBETH" EN BUSCA DEL SOL.
William Beatie, escocés de nacimiento, está considerado como un vecino más de Potries.

Així titulava Vicent Llinares l'article publicat al diari Levante del 24 de novembre de 1991 i que ara us transcrivim de manera resumida.
-William Beatie, Guillermo para los vecinos de Potries, llegó en 1982 en busca de algo que en sus islas Hébridas natales era difícil de encontrar, el sol. En su maleta llevaba el Kirk, la falda escocesa que todos los 25 de enero se pone, y que demuestra su parentesco con la Ldy Macbeth de Shakespeare.
Llegó con unas ganas tremendas de encontrar tranquilidad, algo que durante su ajetreosa vida no conocía. "Siempre había tenido ganas de levantarme tarde y ahora puedo cumplir este deseo"
Ha participado en importantes proyectos  científicos de su época, fue uno de los primeros en utilizar el radar en la II Guerra Mundial y posteriormente en un innovador proyecto de telefonia en Finlandia. No obstante, el escocés no da demasiada importancia a su trabajo.
William sabe adaptarse a la perfección a una nueva cultura, de tal forma que parece un vecino más. Sus visitas al bar, sus paseos interminables. Su barba blanca y su piel sonrosada son ya un elemento habitual en Potries.
LAS SORPRESAS RELIGIOSAS.
William está acostumbrado a los pastores anglicanos, que guardan gran rigidez tanto moral como formal y no consideraria posible que un párroco asistiese a una tertulia en un bar. A esto se acostumbró inmediatamente cuando conoció a Josep Escriva, cura de Potries y Beniarjó "Es  una persona encantadora, sabe juntarse con la gente a la que debe enseñar".  William nunca se ha considerado una persona religiosa: "En Escocia, la gente discute de religion y futbol, en España de fútbol y política.  Las dos cosas tienen su encanto"
EL ORGULLO ESCOCÉS.
La adversión tópica entre ingleses i escoceses no deja de ser cierta, comentava William a Levante-EMV. A un inglés le molesta que otro britànico se sienta orgulloso de sus ancestros escoceses y se moleste en estudiar cuales son los colores de su kirk y no es legal que un individuo utilice una falda que no corresponda a su clan.William pertenece al clan de los Macbeth. Se siente orgulloso de sus raíces y cuando puede utiliza su idioma escocés, muy parecido al gaélico que se habla en Irlanda.
...no ha dudado en aprender, comprender el valenciano, "para hablarlo ya llego tarde, pero me esfuerzo mucho en comprenderlo, al igual que el castellano"
LE GUSTA TODO.
"...en gastronomia no le hago ascos a nada y del sol es lo que estava buscando desde que salí de Londres" Los vecinos de Potries dicen que más de un dia de verano se le ha visto tumbado al sol de mediodia sin mostrar ningun signo de bochorno.
AQUÍ ME QUEDO.
Al llegar a Potries, se le acercaron dos niños y le preguntaron si queria algo. "La amabilidad de esos niños me hizo decidir mi destino. Solo tenia claro que no estaba dispuesto a integrarme en una colonia de ingleses en la Costa Blanca"
"ESTUVE A PUNTO DE IRME, NADA ERA COMO ME DECÍAN"
El dia que llegó a Potries, no encontraba la calle en la que tenia que vivir, porqué precisamente ese dia el Ayuntamiento se decidió a cambiar los nombres. Durante esa semana, el sol que tanto esperaba, brilló por su ausencia. Es más, fue la catástrofe de Tous y aparte de la oscuridad del dia tuvo la de la noche, ya que el fluido eléctrico fue cortado. Poco después la climatologia propició una nevada, algo que en la Safor ocurre cada muchos años y por último en el mes de febrero llegó Sant Blai. En las fiestas de agosto, la despertà le hizo recordar sus tiempos como radiotelegrafista en  la Royal Air Force. Con la verbena nocturna, William -Guillermo para los amigos- se dio cuenta que eso de la tranquilidad debería esperar y salió a la calle para disfrutar de las fiestas. La sorpresas no terminaron y cuando se dispuso a volver a su casa la cordà de la plaza le sorprendió.
Tot un personatge, un veí més que tinguerem a Potries. Amb aquest article volem que perdure en el record. Vicent Gironés Pascual, fa al seu blog unes resenyes més intimes i personals de William, l'escocés: WILLI, EL CAMARADA ESCOCÉS.

30 de setembre de 2017

LA LLEGENDA DEL MOCADORET.



Al BIM "La veu de Potries" de maig de 2002, trobem el seguent:


"La llegenda transcorre a Potries cap a l'any 1860. Hui en dia, encara es conserva el mocador amb el senyal fet per la ma cremada. Maria Dolors Peiró transcriu la història que li va contar Maria Mascarell, descendent dels protagonistes de la llegenda i propietària del mocador."


"A mi em diuen Maria Mascarell Cigalat i vaig nàixer el 4 de març de 1899. Done fe del succeït que em varen contar els meus pares i que el mocador marcat és vertader i  és el que està en les meus mans.
Mon pare Emili Mascarell Almunia, era família de quatre germans: Tomàs, Andreu, Vicent i Emili i de cinc germanes: Encarnació, Dolors, Francisca, Rosa i Isabel. Els meus avis es deien Antoni Mascarell i Dolors Almunia.

Tota la família vivia a la Casa Alfàs, a l'altra part del riu. Tomàs, el germà major, venint el temps d'anar a servir al Rei, va ser enviat a Cuba. Allí no es va oblidar de tots els costums adquirits a la Casa Alfàs com criar gallines i conills, plantar blat i dacsa i ho contava en les cartes que escrivia. Tomàs es va deixar ací una cosina germana que volia molt. Era cosina germana també de Mercedes Gea, la mestra.
Al cap dels anys d'estar a Cuba  i a punt de llicenciar-se, el pobre Tomàs es va morir. Per aquells temps,a la cosina germana que vivia a la Casa Alfàs, començà a eixir-li una ombra que sempre li anava per davant. La xica a prendre-li por i li ho contà a sa mare, que li aconsellà que no li ho diguera a ningú. La xicona, però, li ho va contar al senyor rector que li recomanà plantar cara a l'ombra i preguntar-li: 
"De part de Deu, què eres i què vols?"

Un dia es va posar el mocador al coll i la post al cap per a portar la pasterada a coure al forn.En tornar amb el pa cuit, al passar el riu, la post no li pesava tant, se li envolava i es va posar ven terra. En tot el riu no hi havia ningú, ni res es menejava. Traient forces de no sabia on, li va dir a l'ombra que l'envoltava:
"De part de Déu, dis-me què cosa eres i què vols?" 
Aleshores va sentir la veu del seu cosí-germà Tomàs, clara i neta:
"Soc Tomàs, no t'espantes. Vull que faces dos coses per mi per a que jo puga descansar en la pau de Déu. Dis-li a mon pare que em perdone pel quintal de pansa que li vaig furtar i vendre en Almoines per a comprar-me un barret per anar a servir, perquè el que tenia ja estava vell També vull que diguen una missa al Cristo de l'Amparo d'Ador, ho vaig prometre una vegada que vaig estar a punt d'ofegar-me"
La xicona li va demanar una senyal per a ser creguda davant la gent i en aquell moment va sentir una palmada a l'esquena i al mocador que portava quedà marcada una ma, com si li l'hagueren cremat.

La xica va contar tot el succeït i la història es va escampar per tot el poble, que va anar a la missa d'Ador. Quan alçaven a Déu, la xica va notar com si li tocaren l'esquena, però ningú li havia fet cap senyal, en girar-se cap a l'altar, va veure el seu cosí.
"És Tomàs, és ell i que bonic està!
Li feia senyals amb la mà i quan ella va anar a tocar-lo, va caure desmaiada en l'altar. Des de aleshores, ja mai es va sentir res més del seu cosí i tots van saber que estava al cel."

4 de juny de 2017

MOLÍ CANYAR, A L' ENTRADA DE POTRIES.

La cançó diu: "Molí Canyar, carretera Villalonga...". Quan arribem a Potries, el primer que vegem, després de l'ermita, és el Molí Canyar. Per a entrar, però, tenim que fer una volteta. El restaurant de Potries s'ha convertit des de 1997 en un referent d'aquest tipus d'establiments "BBC". Tots els dissabtes i diumenges podem escoltar traques i músiques, senyal de Bodes, Batejos i Comunions. Gràcies a la iniciativa del "cabut" José Escrivà Monzó, aquest edifici emblemàtic de Potries, s'ha pogut salvar del pas del temps.






EL MOLÍ DE GASPAR AYNAT.
El Molí Canyar va ser construït al segle XV, fa uns 600 anys.(A l'Arxiu de Gandia hi ha un document de 1511 on ja es parla d'aquest edifici).  Era un molí fariner, que utilitzava l'aigua de la Sèquia comuna d'Oliva, que surt pocs metres abans del repartidor Casa Clara. Al voltant de 1920, s'enderroca  i es construeix un nou edifici per espellofar i blanquejar l'arròs. Posteriorment es farà una nau per a fabricar gel. I en aparèixer les neveres, doncs...
PEP ESCRIVÀ, L'AMO DEL MOLÍ.
La compra, bona restauració i millor gestió com a restaurant de festes familiars i de grups fa de José Escrivà Monzó un personatge important al nostre poble. Que sapigam, l'ùnic reconeiximent va vindre de nosaltres, Premi Pot de Potries 2002. I mira que fa poble!
Al BIM, "La Veu de Potries" de maig de 2003 li dediquen al Molí  un reportatge a dos pàgines, amb motiu dels cinc anys del seu funcionament i li fan estes preguntes a José Escrivà:
-Com sorgeix la idea d'adquerir i rehabilitar el Molí Canyar?
Nosaltres teníem en el cap la idea d'obrir un restaurant en un lloc d'estes caracteristiques. Farà 10 anys visitarem el Molí però ens paregué que estava massa deteriorat. Dos anys després ens va entrar la inspiració i la meua dona i jo tornarem. No estava tan malament i, en una decisió molt valenta ens decidirem a comprar. Quan començarem la rehabilitació comprovarem que el Molí estava en millors condicions i vam poder conservar prous coses, com les bigues de fusta, la maquinaria. La rehabilitació va costar dos anys de moltissim treball i diners i finalment l'11 d'abril de 1997 obrirem.
-Com varen ser el inici?
Molts positiu, massa bon, no podíem atendre tota la gent que venia, els client feien cua. Això ens va ajudar a recuperar la gran inversió que férem. Hem anat creixent i innagurant nous salons per a poder respondre a la gran demanda.
-Quins són els principals clients?
Moltissimes bodes, batejos, comunions i altres de menú del dia. Al cap de l'any passen pel Molí Canyar més de 50.000 persones.
-Estàs satisfet amb haver vingut a Potries?
Jo soc de La Font. La gent de Potries és molt bona, molt familiar i acollidora; Potries és ja el meu poble

30 d’abril de 2017

JOSÉ SERQUERA, ALCALDE DE POTRIES.

Abril, la Pasqua, Sant Vicent...i el 14, dia que recordem amb tristeça, un episodi de la nostra història recent. Vicent Garcia Grimalt, de Potries, mort al camp nazi de Gussen. José Serquera Antolí, afusellat a Paterna.

JOSÉ SERQUERA ANTOLÍ, ALCALDE DE POTRIES.
Cementeri de Paterna.
Nascut a Potries, va ocupar l'Alcaldia entre 1936 i 1939, durant la Guerra Civil. Va accedir a l'Alcaldia el 26 de febrer de 1936. Durant el seu mandat, l'Ajuntament continuà gestionant els projectes de construcció d'unes escoles noves i un cementeri. Estos projectes es posaren en marxa amb l'arribada de la República, però la Guerra impedí que es pogueren portar a terme. Durant el seu període a l'Alcaldia, es va prendre la iniciativa de dotar a Potries d'una xarxa d'aigua potable.

José Serquera va ser Alcalde fins abril de 1939. En acabar-se la guerra va patir la repressió dels guanyadors i va ser afusellat en Paterna el 24 de juliol de 1940, als 50 anys d'edat. Allí tenim una gran làpida amb el seu nom.(foto)
Aquest home va ser víctima per ser l'Alcalde, una persona amb voluntat de fer poble, que li va pillar un mal moment i segurament les enveges de males persones. Fins i tot l'alguatzil del poble el van tancar a la presó. Quin mal farien?

Amb l'arribada de la democràcia, el primer Alcalde, José Aznar, va fer una proposta de carrers en la que figurava la retolació amb el non de "Alcalde José Serquera" i que no va prosperar per reticències i temors, fins i tot internes de l'equip de govern.

A Gandia, en abril de 2002, es va organitzar un homenatge a les víctimes de la República, on l'Alcaldessa de Gandia i la Presidenta de la Mancomunitat, Pepa Frau i Pepa Chesa, donaren una medalla a la filla de José Srequera, Concha. (foto).

Va següent hora de reparar la memòria d'aquestes persones, que no essent "agitadors marxistes", ni "líders revolucionaris" sinó persones molts humils, de la classe dominada, trobaren un mal destí.
Concha, la filla de José Serquera.

No es tracta d'obrir ferides, encara que sí algun dia li pega a algun "historiador" per buscar qui va denunciar o no protegir eixes persones, podríem passar de la por i la vergonya dels vençuts a assenyalar aquells que inhumanament i per interessos de classe eliminaren i reprimiren persones i famílies de Potries, les quals porten encara eixe estigma.

La democràcia i partits de l'esquerra, han estat respectuosos amb les víctimes dels guanyadors de la guerra, ara es tractaria de tenir un tracte reciproc.
Abril serà del tot festiu quan el dia 14 pugues vorer un rotul a l'Ajuntament o un carrer del poble amb els noms de Vicente Garcia Grimalt i José Serquera Antoli. Ells també els agradaria gaudir de la llibertat, de les festes de Pasqua i Sant Vicent.
(hem tret dades i foto del BIM "La veu de Potries" de maig de 2002)

18 de març de 2017

EL MOTOR DEL CRIST.

"El Pou del Crist de l'Agonia abastix d'aigua de reg a bona part de Potries. La seua construcció va ser iniciativa de l'empresari local Vicent Febrer"
Aquestos titulars encapçalaven la pàgina d'història local de "La Veu de Potries", editat per l'Ajuntament de Potries (gener de 2002) Amb la col·laboració del aleshores Alcalde Pep Aznar, resulta l'article que us transcrivim.
   <Des de mitjans dels anys 80, el suministrament d'aigua de reg a Potries es fa, en bona part, a través del Pou del Crist de l'Agonia. En la construcció d'este pou, va ser peça clau la personalitat de Vicent Febrer, un dels socis fundadors de l'empresa Electroquímica del Serpis.
   Al segle XIX, Potries s'abastia d'aigua de la Séquia del Rebollet. Els veïns del poble bevien i regaven amb eixa aigua, encara que existien i continuen existint pous privats. Únicament hi havien dos pous públics. Un d'ells es trobava a la plaça. En ell bevien els animals quan eixien i tornaven del camp. L'altre pou estava al costat de l'Ajuntament i els veïns del poble treien d'ell l'aigua que necessitaven per a beure.
   A l'época de la II República, comença a plantejar-se la possibilitat de portar aigua potable a Potries, a través de xicotetes fonts pels carrers. Comencen els projectes i, finalment, es construïx un pou encarat a Vilallonga i que encara hui existix. Segons anaren conectanse noves cases a este pou, es comprovà que no tenia capacitat suficient. Per tant, l'Ajuntament decideix comprar accions d'un pou de Vilallonga i contruix un altre dipòsit, que hui continua en funcionament.
   Respecte a l'aigua de reg, la Séquia del Rebollet aprofitava per a regar l'horta. A partir dels anys 50 comencen a desapareixer els cultius de secà, com oliveres i ametlers i s'introduixen els tarongers. A leshoress hi havia un pou, el Motor de Panera que abastia d'aigua de reg, però com no hi havia cap administració que s'ocupara del manteniment d'este pou, progressivament anà deterioranse. Així doncs, als anys 80 es va patir una forta sequera. Calia regar molt però, com la tuberia estava foradada es perdia la major part de l'aigua. 
   Segons explica l'alcalde Pep Aznar "la gent va patir molt esta falta d'aigua, però no sorgia cap iniciativa per a solucionar-ho. És va donar el cas que Vicent Febrer, que ja estava jubilat i solia passejar pel poble, li va preguntar al seu amic Agustí Fuster que faria pel poble si li tocara la loteria. Agustí li va contestar que un pou. Vicent li va dir que per a fer un pou no calia que li tocara la loteria. Que si ell, (Agustí), que era de Potries, buscava socis, ell es comprometia a organitzar-ho tot i construir un pou a Potries. Al principi va ser difícil trobar socis, perquè la gent no els feia cas, pensaven que dos persones tan majors no podrien fer res. No obstant, com hi havia molta necessitat d'un pou, al final la gent s'involucrà i els saurins començaren a buscar aigua. Després de molts problemes, perquè la gent no volia vendre els terrenys, van aconseguir comprar les terres, van fer la perforació i va aparèixer l'aigua. Varen construir les tuberies i tota la infraextructura necessaria per a fer arribar l'aigua de reg al poble. Posteriorment, en eixa mateixa zona s'han fet més perforacions i s'ha pogut traure aigua per abastir tot el terme."
   D'esta manera, podem comprovar com la iniciativa de construir un pou, tan necessari en aquells dies, va ser de Vicent Febrer que, a més, no era part interessada, ja que no tenia terres que regar. Segons comenta l'Alcalde Pep Aznar, "Vicent Febrer era una persona molt activa, amb ganes de fer coses per Potries. Ell va promoure la creació d'una cooperativa de vivendes, que va ser molt útil per als matrimonis joves. També l'abastiment d'aigua a l'Ermita i, en definitiva, va ser un empresari modèlic. Per desgràcia, uns mesos abans de l'innaguració del Pou del Crist, Vicent Febrer va faltar i la innaguració en juliol de 1984, es va convertir en un autèntic homenatge a Vicent Febrer">
   Aquesta és l'història del pou del motor del Crist, rescatada d'un butlletí de l'Ajuntament de 2002. Pel camí de la Pedrera, buscant la pinà de Bolo, allí podem trobar el motor. Una pregunta i un desig: "Que faries pel teu poble si et tocara la loteria?" i "tornar al poble el que aquest t'ha donat". Recordant també Agustí Fuster, "camarada!"