19 d’abril de 2019

1979-ABRIL-2019

"En el salón de sesiones de la Casa Consistorial de Potries, a diecinueve de abril de mil novecientos setenta y nueve, siendo las diecinueve horas, se reunieron los señores que al margen se expresan, que han resultado elegidos concejales en las pasadas elecciones municipales del dia tres del corriente mes de abril..."
Així comença l'acta de constitució del primer Ajuntament democràtic, ara fa 40 anys, hui 19 d'abril de 2019. Dissabte passat el col.lectiu Casa Clara, va celebrar un esmorzar tertul.lia amb Pepe Aznar, quí fou el.legit Alcalde en eixa sessió. Ell ens va aportar una còpia de l'acta històrica. 

"Concejales electos asistentes             
José Aznar Sampayo
Martin Antonio Escrivá Peiró
Teodoro Bataller Fuster
Vicente Garcia Sanchis
José Escrvá Ribes
Emilio Vicente Gironés Navarro
José Estruch Frasquet
Fernando Peiró Fuster
Jeremias Peiró Morales."

Eixes nou persones, algunes ja han faltat, foren els elegits pel poble, el dimarts 3 d'abril de 1979, formant part de les tres llistes presentades: PCPV-PCE, UCD, i Grupo Independiente. Primerament es va constituir la taula d'edat (Vicente Garcia, el de més edat i Emilio Gironés el més jove.)

Cal dir que V.Garcia, "el tio Sanchis",  era fill del que fou concejal de Potries en la República Vicent Garcia Grimalt, que va morir al camp nazi de Gussen. Seguint la nissaga, Mati Garcia, fou regidora també en aquest període democràtic que rememorem, quin homenatge!

Constituït el nou Ajuntament, tocava votar l'Alcalde, el primer democràtic des de temps de la II República.

"Terminada la elección, se procedió a verificar el escrutinio que dio el siguiente resultado:
Don José Aznar Sampayo, cuatro votos
Don Martín A.Escrivá Peiró, tres votos
Don Teodoro Bataller Fuster, dos votos.
Acto seguido, teniendo en cuenta el resultado del escrutinio, queda proclamado Alcalde-Presidente de este Ayuntamiento Don José Aznar Sampayo, por ser el primero de la lista que ha obtenido más votos en este municipio."
Li va faltar escriure "al no obtener mayoria absoluta de votos de los concejales electos". L'acta fou redactada i manuscrita pel secretari de l'Ajuntament Sr.Tro.
 Que més? L'ambient de canvi del moment...Ah! i ara, el mes que ve Maig 26, eleccions municipals, 40 anys després de les primeres, 40 anys front als 40 anteriors de dictadura, on el poble, cada persona decideix.
I recordar i valorar totes i tots els que han passat aquestos anys per l'Ajuntament, i els Alcaldes Aznar, Damià,Juanfer i Assumpta.

Farem més Memòria de la nostra Democràcia, esperem fotos i documents dels que segurament han estat els millors anys de la vida del nostre poble.



12 de gener de 2019

L'ARTICLE DE VICENT CREMADES.

Fa cinc anys, l'a.c. Casa Clara va organitzar una xerrada sobre la transició a Potries. (exit de la transició). Vicent Cremades, que compartia taula amb Pep Aznar, ha publicat al diari Levante-EMV, el següent article fruit d'eixe encontre, que reproduim per a recordar el principi del moviment jovenil, cultural i pólitic del poble. Moltes pantalles podriem, dedicarem a eixes décades del segle XX, "d'aixó fa 50 anys"

"Presentarem un retrat de tota una generació de joves que comencen a moure’s en un camí diferent al que els oferia el franquisme. No hem d’oblidar que els partits polítics en aquell moment estaven treballant en la clandestinitat, que el franquisme exercia una política molt forta de por i de repressió, i que organitzar i fer qualsevol treball cultural, social o polític tenia un gran risc. D’això fa 50 anys. 

L’any 1968, la majoria de la societat vivia dins del Nacionalcatolicisme. A la Safor s’organitzaren unes missions religioses, dirigides al conjunt de la població. 
Entre els actes que es varen celebrar destacarem els dirigits a la joventut, al final dels quals es celebrà un “Proceso a la Juventud”, on es va analitzar l’estat en que es trobava la joventut d’aleshores. 
El “veredicte” va consistir en la necessitat d’organitzar un moviment juvenil. Així és com va sorgir “El Centro de Juventud. Nou Club”
Per tota la comarca va passar una cosa semblant. Encara que després de l’eufòria dels primers moments, els clubs que es formaren anaren esvaint-se. 

No així a Potries. Hi havia en eixos moments un rector (Don Vicente Pla), el qual havia intentat dur avant diversos projectes, que sempre havien fallat, però una vegada més es va interessar per eixe projecte nou. 
Així es com es va formar un grup directiu, que es va encarregar de donar-li contingut, forma organitzativa i mitjans econòmics al projecte. La entitat: “ Centre de Joventut Nou Club”, quedava acollida a la parròquia. Mentrestant, l’espai físic es feia realitat, ja que estaven edificant la nova Casa Abadia.  
Tot estigué a punt l’any 1970 i es posà en marxa als baixos de la Casa Abadia, amb el mobiliari i material que es va anar adquirint en eixos dos anys: jocs de taula, taula de “ping-pong”, periòdic mural, futbolí, tocadiscs i una incipient biblioteca. El rector, regalà una col·lecció de llibres de teatre; fer teatre era una aspiració que es frustrà, malgrat l’entusiasme de Simeón Tarrazó que en la seua joventut l’havia practicat. 
Don Vicente va marxar i arribà Don José Casanova. 
En tot moment es va interessar pel projecte i va incrementar la xicoteta biblioteca regalant un lot de llibres d’autors valencians i en valencià. 
Amb ell, es donà el pas de traslladar la seu física, a l’antic col·legi de la fundació Garelly-Pastor, que havien deixat les religioses que el regentaven. Allò va ser important perquè donava l’oportunitat d’augmentar i millorar les activitats: excursionisme, discoforums amb la música de la “Nova Cançó”, de la Amèrica llatina,  del folk nord-americà, conferències, etc. 

Gràcies a que el rector portà un grup de teatre del Grau que representà “Nelo Bacora” i “Sels de novensá,” es va poder donar d’alta la llum i pagar la instal·lació elèctrica d’una part de l’edifici. 
I va arribar altre rector, Don Jaime Margaix, que com els anteriors, també recolzà plenament el projecte. 
I ja en temps de la transició a la democràcia, junt a les activitats de sempre, es feren tertúlies amb gent de la comarca, conferències, audicions de música clàssica amb el rector; representacions teatrals, de música...   
També es col·laborava amb el cine que organitzava el rector als baixos de l’Abadia.
Per la seu del Club o pel frontó parroquial, segons calguera, van passar: Lluís el Sifoner; Rafa Xambó i Maties Segura; i el grup de teatre Llebeig, de Dènia; el de L’Horta, de València; i el Pluja Teatre, de Gandia; Cuixa, de Gandía...
Lluís Font de Mora presentà “Taronja i caos econòmic”, que feia poc havia publicat i va exposar la necessitat d’organitzar cooperatives i associar-se. Es constitueix ”La Unió de Llauradors i Ramaders”! 
Salvador Fuster, havia de parlar de “les taronges democràtiques”, però com acabaven de legalitzar el Partit Comunista de España, es convertí en la “Presentación del PCPV y conferencia sobre soluciones a la agricultura en la Conca de la Safor”. Era el 17 d’abril de 1977. Probablement el primer míting del PCE després de la legalització.

Al Club van pertànyer tota classe de gent amb mentalitats i ideologies molt diferents. Conèixer l’experiència personal de tots ells resultaria interessant. 
De la primera directiva només quedaven, el president Antonio Monzó y el secretari, José Aznar
Quasi la totalitat dels membres de la directiva i socis, abandonaren ben prompte el projecte per a tornar a la rutina de sempre, encara que cal reconèixer que sense ells, tampoc s’haguera iniciat mai.
Va ser eixa nova generació, la que li va donar espenta. 
Una vegada legalitzats o en procés de legalització de partits i sindicats i a la vista de la campanya electoral de les primeres eleccions lliures, passaren per allí el PCE-PCPV, altra vegada; el PTE, amb Paquita Llopis; la UDPV amb Cebolla i Juan Antonio Torres... CCOO; La Unió de Llauradors i Ramaders...

Al temps que anava avançant la socialització de l’activitat del centre, es va produir també un abandó d’alguns, tal vegada per la por a la involució política; fer política encara feia por!
Al tall, una nova generació va irrompre amb la mentalitat prou estesa en aquell temps de que com havia arribat la llibertat, es podia fer allò que a cadascú li abellira.
Va ser el final. Davant la situació caòtica que es va crear, el rector clausurà el centre.
El material acumulat al llarg dels anys, l’havien desbalafiat. L’edifici començava a patir també les conseqüències de la confusió dels nous inquilins. L’autogestió havia fracassat! Era l’any 1978."

29 de desembre de 2018

JOSEP R.GREGORI, ARRELAT!

En aquest blog donem protagonisme a aquells potriers que hi son fora, treballant, vivint, de viatge...Algunes persones senten molt el poble, siguen on siguen, malgrat els anys passats i la distància.
Josep Ramon Gregori, des de la creació del grup "Amics de Potries", ha estat molt present i ens ha regalat escrits que demostren estima, enyorança i  arrelament. Ja fa prous anys que viu i treballa a Terrassa, en vacances d'estiu, Nadal i Pasqua no deixa de vindre a Potries.
Josep R.Gregori dedica paraules plenes de nostàlgia que hem tigut sempre a la barra lateral del blog:




"La primavera, als tarongers del Joaquim, curulls de tarongina de Potries
Et veig - Joaquim meu- jugant amb la mare entre les seues branques
amb els cabells embullats de petites floretes que guarneixen -encara més- la teua boniquesa blanca, immensa, infinita.
Les seues branques -no sé si ho saps- són els teus avantpassats que et donen la mà i malden per fer-te una besada ara que ja no són entre les llenques dels camps, mentre tu espolses les fulles a tort i a dret com si els parlares.
El seu perfum et comunica una llarga i antiga nissaga que ve del sud i brosta també pel nord.
Ets l'aigua i l'adob de terres fèrtils que han bastit el teu nom amb el tremp de les seues branques i el color dels seus dolços fruits que et donen força per créixer ara per la Terrassa del fum, lluny de la mare natura."
Terrassa, 11 de maig 2010


"Arrelament". És un tema que s'hauria de tractar més a fons. Quines condicions s'han de donar per a que una persona estiga més arrelada? Malgrat la pèrdua de la mare, el pare, l'abandonament dels bancals...que ens fa estar tan apegats? O al revés, perquè  hi ha gent que s'en va i ja no torna, quasi ni s'enrecorda...

Gregori va organitzar aquest estiu, amb l'a.c.Casa Clara, una vetlada al cantó de sa casa per a parlar dels moriscos a Potries...Ell va estar membre molt actiu de la nostra benvolguda a.c. Casa Clara, donant veu als dissabtes de ràdio, al costat del campanar. Pot ser siga això, haver participat en algun col.lectiu done més records i enyorança del poble? La sensibilitat i els sentits li donen un plus comunicatiu al nostre amic.

L'altre dia ens anunciava la seua arribada per Nadal amb aquestes lletres:

"Nadal a Potries .Carrers de llum com sempre més....
Hui tornem com sempre més a Potries, la Safor, per passar el Nadal amb la família que ja ens espera .
Els meus estimats fills jugaran pels carrers , per l'ermita, per l'hort dels avis amb cosins i cosines .
Ens asseurem arran del foc com abans per jugar i escoltar-hi contes. Reviureu que teniu un petit poble que és molt gran i que el conserveu ben endins des de Terrassa estant...
Encara no sabeu ben bé quina flaire tenen els dies de Nadal a Potries.
Demà sentireu les campanes que us acaronaran les galtes rogenques de l'hivern mentre enceteu un nou dia.
Us estime i Potries també des de sempre."


Nosaltres estimem gent com "Penyeta", Josep R.Gregori, que fan poble a distàcia, que estimen Potries com el que més, que pateixen la separació de la mare, de la terra, del campanar...i quan poden tornen.
Bon Nadal i un 2019 més arrelats a Potries, Josep. 

24 de novembre de 2018

LES PLUGES A POTRIES.



La setmana passada, amb motiu de les fortes pluges, hi hagué un col.loqui a la pàgina de Facebook molt interessant. Tot comença quan Toni Monzó, el nostre "home del temps" comentava dades i efectes al poble:
"...jo recorde no poder passar el barranc, les cases posant fustes a les portes per a que no entrara aigua. I en el carrer Jaume I, per l’aigüera entrava en unes cases. En ma casa i unes quantes del carrer Sant Salvador com el clavegueram era xicotet, no podien desguassar bé perquè anava ple i rebossava l’aigua pel plat de la dutxa, el wáter bollia, l’albelló del pati no travava i l’aigua cap a dins de casa. I així estava més de mig poble. Ahir varem tindre unes pluges excepcionals, de les 19:30h fins les 21:30h varen caure 126 litres per metre quadrat. Això segons l’AEMET està considerat com a pluges torrencials, la màxima categoria. En la majoria dels llocs crea caos, inundacions, barrancades...acudeixen bombers, protecció civil...Ahir a Potries, en general,va hi haure normalitat. És d’agraïr la neteja i manteniment de pluvials, així com als equips de José Aznar Sampayo, Damià Oliver Juanfer Monzo Peiro i Assumpta Domínguez, les inversions en infraestructures i el seu manteniment."

De seguida altres persones fan els seus comentaris i aportacions com l'Alcalde esmentat Pep Aznar.
"...tota eixa infrastuctura va ser possible arran de la "pantanà de Thous" i les horribles inundacions que es van patir a La Ribera i mols altres llocs. A Potries, com era habitual, també. Per eixe motiu, ens varen convocar a tots els alcaldes a Algemesí, per a tractar la problemàtica de les inundacions i van concloure en que tot aquell poble que tinguera zones inundables, que solicitara les oportunes solucions, ja que "tant la administració, com la societat estaven en eixos moments, sensibilitzats per eixe problema i anaven a proveir mitjans econòmics per a resoldre-ho; que quan el cicle canviara, els diners serien encaminats a resoldre problemes de sequera, incendis, etc" Així que, no ens ho deixarem de la ma, fis que fou una realitat. Eixe projecte, va costar 80 milions de pessetes, subvencionat per la Generalitat"


Pep Anar es refereix a les obres de canalització del barranc, és a dir l'avinguda de la Constitució, que es realitzaren en 1999.  Repassant hemeroteca, trobarem altres obres: El butlletí municipal "La Veu de Potries" de maig de 2002, titula: "Les obres de millora en l'evacuació d'aigües pluvials ja han començat". El mateix Aznar ho comenta:
"Això fa referència a les intervencions posteriors a la actuació principal, que va ser la canalització del barranc. Una al Carrer Sant Salvador, en dues fases: una primera, des de la Plaça del País Valencià fins al cantó de les escoles i altra des-de el cantó de les escoles al final del carrer, a casa Beatriz. Més avant, altra intervenció des-de el Carrer de la Safor..."

L'alcaldessa Assumpta Dominguez també va participar parlant de les darreres actuacions i prenent nota del debat:
"En les recents actuacions al carrers Cup i Sant Joan Baptista s'ha inclòs la corresponen canalització d'aigües pluvials. També va actuar-se en la part baixa del poble, en concret en un tram del carrer La Safor, sens dubte un dels més necessitats.
 Per tant seguim treballant i accelerant les inversions en les canalitzacions dels pluvials i en la substitució de les canonades de fibrocement per a l'abastiment d'aigua potable. Pel que fa a les vostres consideracions són comprensibles i assumibles. Gràcies Toni Monzó per les teues paraules"

Des d'Ací Potries,  voliem deixar constància d'un passat, passat. A Potries, els que tenim certa edat encara ens preocupa quan plou fort i molt, cridem per si ha entrat aigua en casa, la veïna mira per la finestra a l'altra veina...però no passa res. Les dones ja no eixien a llavar la roba al barranc (article publicat als anys 70 al diari  Levante), els més joves ja no l'anomenen carrer Barranc. Que algunes coses s'han fet molt be i s'estan fent.

15 de setembre de 2018

MORISCOS! A POTRIES (II)

La setmana passada començarem el que ens va contar Pep Aznar dels moriscos a Potries. La vetlada de l'a.c. Casa Clara del 20 de juliol va donar històries com aquestes:

"Conten els més vells, que als primers anys del segle XX, va arribar al poble un personatge musulmà, volent indagar sobre un tresor amagat, el qual reclamava per ser dels seus avantpassats. És va dirigir a l'agutzil, cosa que no li va fer massa gràcia, ja que qualsevol cosa de "moros" era rebut amb una mescla de temor i superstició per la gent d'aquell temps. 
Des d'aleshores i fins avui en dia, circula la crença popular del fet que a d'edifici de l'Ajuntament hi ha un tresor. Altres veus diuen que hi ha un túnel que arriba fins el pou de la casa d'enfront.

L'Aguatzil no va voler saber-ne res, per la qual cosa el moro el va carregar de malediccions.
Mai he sentit dir que aquell moro trobara cap tresor.

Si és conegut que en una casa de la rodalia de l'Ajuntament, la casa de la família Llàcer, un dia que estaven emblanquinant les parets, al colpejar un troç que estava bufat, van caure unes rajoles que deixaren al descobert un gerró ple de "doblets d'or"
La feliç troballa va fer les delícies de la família durant un temps fins que l'última "dobleta" és va acomiadar.

Altre tresor va aparèixer amb motiu d'un dels viatges que la gent de Potries solia fer al Magreb:

Conten que a la segona meitat del segle XIX, per allà al nord d'Àfrica, s'acostà un moro a un dels que havien anat a treballar i li va dir:
-Coneix vostè Beniflà?
-Clar!, al costat del meu poble.
-Si vostè vol, els dos serem rics.
Se'n vingueren i en arribar a Beniflà, digué el moro:
-Compre eixa casa..
I la va comprar.
Es posaren a picar fins que el tresor va aparèixer. Se'l partiren, el moro va fer el seu camí i el de Potries se'n va anar a viure a Madrid.
La colla de Potries, tant anava a treballar el fang al nord d'Africa, com a Madrid i com sabien on vivia, anaven a visitar-lo, però els obria la porta un majordom ben mudat que els deia: "el señor está indispuesto"
Tantes vegades anaren com vegades estava "indispuesto el señor". Fins que dididiren no anar-hi més: "Si ell vol res, ja sap on estem!"

8 de setembre de 2018

MORISCOS! A POTRIES.


El passat 20 de juliol, l'a.c. Casa Clara va organitzar una vetlada al carrer Abadia Vella, per a recordar i parlar del passat àrab a Potries. L'aparició d'una biblioteca morisca en alguna casa d'aquest lloc en 1759, fou el motiu.  Amb Josep Aznar, primer Alcalde de la Democràcia i veí del carrer, obtinguérem aquestes informacions i històries, que amb dues "entrades" publicarem.

EL LLOC ON ESTEM
"El lloc on estem forma part del nucli més antic del poble. És el carrer de l'Abadia Vella, conegut popularment com  "el carreró". Hui en dia, el podem contemplar un tant desfigurat.
L'alineació de la façana de la part oest del carrer, està un poc retirada, degut a la reconstrucció de la vivenda pels anys 40 ó 50 del segle XX i d'acord amb els criteris urbanístics del moment.
A la part nord, l'eixamplament del carrer, s'inicià als anys 30, segons sembla en plena guerra civil, quan tombaren la paret paral.lela al caixer nord de la sèquia del Rebollet, la qual tancava el poble per esta part i allargaren el carrer perpendicularment a la carretera, on als anys seixanta es construïren  les cases de la ma dreta de l'eixample i als anys setanta, a ma esquerra, la primera finca de vivendes "els pisos". Així com la tanca del solar de la Parròquia com a "minipoliesportiu" (com anomenava el rector Don José Casanova)

Anteriorment, la tanca de l'hort de la parròquia consistia en un canyar que anava de la sèquia a les proximitats de la carretera, on s'ajuntava a la tanca de mamposteria de la resta de l'hort de la parròquia. Allí plantaren una fila de Robinia Peseudoacacia, que va ser arrancada al final del 60.
Al nº6 del carrer, als anys 90 va aparèixer una portalada de l'estil de les cases morisques, que malauradament va ser enderrocada al ser reformada la casa i no informar a temps al propietari, amb el disgust del que vos parla.(José Aznar, el propietari)
Al racó de la paret del solar de la parròquia, just al costat de la sèquia del Rebollet, on matava els porcs el "tio Vicent", el carnisser i llavàvem les dones agenollades, estava la porta d'accés a l'Abadia Vella.
Encara a la part interior hi ha una paret amb dues portalades morisques i uns finestrons, tot tapiat. Possiblement les últimes que queden a Potries. Totes les altres cases han estat reformades.
Junt a la Casa Abadia, està la capçalera del temple parroquial, que mira al Nord, contrariament a allò que era habitual al seu temps, mirar cap a l'est (Roma-Jerusalem)
L'entrada està ubicada al sud, la capçalera al nord, a l'oest una capella (sant Blai) i a l'est la sagristia.

Aquesta disposició més el fet d'estar junt a la sèquia, fa suposar que al seu lloc estaria la Mesquita dels àrabs i al construir el temple cristià canviarien l'orientació, com a altres llocs (catedral de València) i així evitar que "els nous cristians", els "moriscos", elevarem plegaries de manera dissimulada cap a la Meca.

A la part dreta del carrer es troba la plaça principal del poble, (plaça del P.V.), on al executar les obres aparegué un cementeri morisc."