Fa cinc anys, l'a.c. Casa Clara va organitzar una xerrada sobre la transició a Potries. (exit de la transició). Vicent Cremades, que compartia taula amb Pep Aznar, ha publicat al diari Levante-EMV, el següent article fruit d'eixe encontre, que reproduim per a recordar el principi del moviment jovenil, cultural i pólitic del poble. Moltes pantalles podriem, dedicarem a eixes décades del segle XX, "d'aixó fa 50 anys"
"Presentarem un retrat de tota una generació de joves que comencen a moure’s en un camí diferent al que els oferia el franquisme. No hem d’oblidar que els partits polítics en aquell moment estaven treballant en la clandestinitat, que el franquisme exercia una política molt forta de por i de repressió, i que organitzar i fer qualsevol treball cultural, social o polític tenia un gran risc. D’això fa 50 anys.
L’any 1968, la majoria de la societat vivia dins del Nacionalcatolicisme. A la Safor s’organitzaren unes missions religioses, dirigides al conjunt de la població.
Entre els actes que es varen celebrar destacarem els dirigits a la joventut, al final dels quals es celebrà un “Proceso a la Juventud”, on es va analitzar l’estat en que es trobava la joventut d’aleshores.
El “veredicte” va consistir en la necessitat d’organitzar un moviment juvenil. Així és com va sorgir “El Centro de Juventud. Nou Club”.
Per tota la comarca va passar una cosa semblant. Encara que després de l’eufòria dels primers moments, els clubs que es formaren anaren esvaint-se.
No així a Potries. Hi havia en eixos moments un rector (Don Vicente Pla), el qual havia intentat dur avant diversos projectes, que sempre havien fallat, però una vegada més es va interessar per eixe projecte nou.
Així es com es va formar un grup directiu, que es va encarregar de donar-li contingut, forma organitzativa i mitjans econòmics al projecte. La entitat: “ Centre de Joventut Nou Club”, quedava acollida a la parròquia. Mentrestant, l’espai físic es feia realitat, ja que estaven edificant la nova Casa Abadia.
Tot estigué a punt l’any 1970 i es posà en marxa als baixos de la Casa Abadia, amb el mobiliari i material que es va anar adquirint en eixos dos anys: jocs de taula, taula de “ping-pong”, periòdic mural, futbolí, tocadiscs i una incipient biblioteca. El rector, regalà una col·lecció de llibres de teatre; fer teatre era una aspiració que es frustrà, malgrat l’entusiasme de Simeón Tarrazó que en la seua joventut l’havia practicat.
Don Vicente va marxar i arribà Don José Casanova.
En tot moment es va interessar pel projecte i va incrementar la xicoteta biblioteca regalant un lot de llibres d’autors valencians i en valencià.
Amb ell, es donà el pas de traslladar la seu física, a l’antic col·legi de la fundació Garelly-Pastor, que havien deixat les religioses que el regentaven. Allò va ser important perquè donava l’oportunitat d’augmentar i millorar les activitats: excursionisme, discoforums amb la música de la “Nova Cançó”, de la Amèrica llatina, del folk nord-americà, conferències, etc.
Gràcies a que el rector portà un grup de teatre del Grau que representà “Nelo Bacora” i “Sels de novensá,” es va poder donar d’alta la llum i pagar la instal·lació elèctrica d’una part de l’edifici.
I va arribar altre rector, Don Jaime Margaix, que com els anteriors, també recolzà plenament el projecte.
I ja en temps de la transició a la democràcia, junt a les activitats de sempre, es feren tertúlies amb gent de la comarca, conferències, audicions de música clàssica amb el rector; representacions teatrals, de música...
També es col·laborava amb el cine que organitzava el rector als baixos de l’Abadia.
Per la seu del Club o pel frontó parroquial, segons calguera, van passar: Lluís el Sifoner; Rafa Xambó i Maties Segura; i el grup de teatre Llebeig, de Dènia; el de L’Horta, de València; i el Pluja Teatre, de Gandia; Cuixa, de Gandía...
Lluís Font de Mora presentà “Taronja i caos econòmic”, que feia poc havia publicat i va exposar la necessitat d’organitzar cooperatives i associar-se. Es constitueix ”La Unió de Llauradors i Ramaders”!
Salvador Fuster, havia de parlar de “les taronges democràtiques”, però com acabaven de legalitzar el Partit Comunista de España, es convertí en la “Presentación del PCPV y conferencia sobre soluciones a la agricultura en la Conca de la Safor”. Era el 17 d’abril de 1977. Probablement el primer míting del PCE després de la legalització.
Al Club van pertànyer tota classe de gent amb mentalitats i ideologies molt diferents. Conèixer l’experiència personal de tots ells resultaria interessant.
De la primera directiva només quedaven, el president Antonio Monzó y el secretari, José Aznar.
Quasi la totalitat dels membres de la directiva i socis, abandonaren ben prompte el projecte per a tornar a la rutina de sempre, encara que cal reconèixer que sense ells, tampoc s’haguera iniciat mai.
Va ser eixa nova generació, la que li va donar espenta.
Una vegada legalitzats o en procés de legalització de partits i sindicats i a la vista de la campanya electoral de les primeres eleccions lliures, passaren per allí el PCE-PCPV, altra vegada; el PTE, amb Paquita Llopis; la UDPV amb Cebolla i Juan Antonio Torres... CCOO; La Unió de Llauradors i Ramaders...
Al temps que anava avançant la socialització de l’activitat del centre, es va produir també un abandó d’alguns, tal vegada per la por a la involució política; fer política encara feia por!
Al tall, una nova generació va irrompre amb la mentalitat prou estesa en aquell temps de que com havia arribat la llibertat, es podia fer allò que a cadascú li abellira.
Va ser el final. Davant la situació caòtica que es va crear, el rector clausurà el centre.
El material acumulat al llarg dels anys, l’havien desbalafiat. L’edifici començava a patir també les conseqüències de la confusió dels nous inquilins. L’autogestió havia fracassat! Era l’any 1978."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada