Al BIM "La veu de Potries" de maig de 2002, trobem el seguent:
"La llegenda transcorre a Potries cap a l'any 1860. Hui en dia, encara es conserva el mocador amb el senyal fet per la ma cremada. Maria Dolors Peiró transcriu la història que li va contar Maria Mascarell, descendent dels protagonistes de la llegenda i propietària del mocador."
"A mi em diuen Maria Mascarell Cigalat i vaig nàixer el 4 de març de 1899. Done fe del succeït que em varen contar els meus pares i que el mocador marcat és vertader i és el que està en les meus mans.
Mon pare Emili Mascarell Almunia, era família de quatre germans: Tomàs, Andreu, Vicent i Emili i de cinc germanes: Encarnació, Dolors, Francisca, Rosa i Isabel. Els meus avis es deien Antoni Mascarell i Dolors Almunia.
Tota la família vivia a la Casa Alfàs, a l'altra part del riu. Tomàs, el germà major, venint el temps d'anar a servir al Rei, va ser enviat a Cuba. Allí no es va oblidar de tots els costums adquirits a la Casa Alfàs com criar gallines i conills, plantar blat i dacsa i ho contava en les cartes que escrivia. Tomàs es va deixar ací una cosina germana que volia molt. Era cosina germana també de Mercedes Gea, la mestra.
Al cap dels anys d'estar a Cuba i a punt de llicenciar-se, el pobre Tomàs es va morir. Per aquells temps,a la cosina germana que vivia a la Casa Alfàs, començà a eixir-li una ombra que sempre li anava per davant. La xica a prendre-li por i li ho contà a sa mare, que li aconsellà que no li ho diguera a ningú. La xicona, però, li ho va contar al senyor rector que li recomanà plantar cara a l'ombra i preguntar-li:
"De part de Deu, què eres i què vols?"
Un dia es va posar el mocador al coll i la post al cap per a portar la pasterada a coure al forn.En tornar amb el pa cuit, al passar el riu, la post no li pesava tant, se li envolava i es va posar ven terra. En tot el riu no hi havia ningú, ni res es menejava. Traient forces de no sabia on, li va dir a l'ombra que l'envoltava:
"De part de Déu, dis-me què cosa eres i què vols?"
Aleshores va sentir la veu del seu cosí-germà Tomàs, clara i neta:
"Soc Tomàs, no t'espantes. Vull que faces dos coses per mi per a que jo puga descansar en la pau de Déu. Dis-li a mon pare que em perdone pel quintal de pansa que li vaig furtar i vendre en Almoines per a comprar-me un barret per anar a servir, perquè el que tenia ja estava vell També vull que diguen una missa al Cristo de l'Amparo d'Ador, ho vaig prometre una vegada que vaig estar a punt d'ofegar-me"
La xicona li va demanar una senyal per a ser creguda davant la gent i en aquell moment va sentir una palmada a l'esquena i al mocador que portava quedà marcada una ma, com si li l'hagueren cremat.
La xica va contar tot el succeït i la història es va escampar per tot el poble, que va anar a la missa d'Ador. Quan alçaven a Déu, la xica va notar com si li tocaren l'esquena, però ningú li havia fet cap senyal, en girar-se cap a l'altar, va veure el seu cosí.
"És Tomàs, és ell i que bonic està!
Li feia senyals amb la mà i quan ella va anar a tocar-lo, va caure desmaiada en l'altar. Des de aleshores, ja mai es va sentir res més del seu cosí i tots van saber que estava al cel."
Un dia es va posar el mocador al coll i la post al cap per a portar la pasterada a coure al forn.En tornar amb el pa cuit, al passar el riu, la post no li pesava tant, se li envolava i es va posar ven terra. En tot el riu no hi havia ningú, ni res es menejava. Traient forces de no sabia on, li va dir a l'ombra que l'envoltava:
"De part de Déu, dis-me què cosa eres i què vols?"
Aleshores va sentir la veu del seu cosí-germà Tomàs, clara i neta:
"Soc Tomàs, no t'espantes. Vull que faces dos coses per mi per a que jo puga descansar en la pau de Déu. Dis-li a mon pare que em perdone pel quintal de pansa que li vaig furtar i vendre en Almoines per a comprar-me un barret per anar a servir, perquè el que tenia ja estava vell També vull que diguen una missa al Cristo de l'Amparo d'Ador, ho vaig prometre una vegada que vaig estar a punt d'ofegar-me"
La xicona li va demanar una senyal per a ser creguda davant la gent i en aquell moment va sentir una palmada a l'esquena i al mocador que portava quedà marcada una ma, com si li l'hagueren cremat.
La xica va contar tot el succeït i la història es va escampar per tot el poble, que va anar a la missa d'Ador. Quan alçaven a Déu, la xica va notar com si li tocaren l'esquena, però ningú li havia fet cap senyal, en girar-se cap a l'altar, va veure el seu cosí.
"És Tomàs, és ell i que bonic està!
Li feia senyals amb la mà i quan ella va anar a tocar-lo, va caure desmaiada en l'altar. Des de aleshores, ja mai es va sentir res més del seu cosí i tots van saber que estava al cel."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada